DADES DEL CONCERT
Artista: Stay Homas
Data: 24 i 25 de gener de 2025
Lloc: L’Hivernacle del Poble Espanyol, Barcelona
Festival: Guitar BCN
Promotora: The Project
Fotografías: Jonatan Jiménez | Crónica: Yolanda Llopis
***
L’última nit dels Stay Homas
Han passat ja uns dies de deixar reposar el comiat dels Klaus Stroink, el Guillem Boltó i el Rai Benet, aquells nois que se’ns van ficar a casa, quan tots estàvem a casa.
Això podria ser una crònica d’un concert més,… però com fer una crònica musical quan el que passa va més enllà del propi concert.
Que al repertori hagin posat «Gotta be Patient», o hagin descartat «This Way», que la pantalla gegant sigui un mòbil connectat amb la nostàlgia, que els laterals de l’escenari estiguin plens a vessar per tot l’staff i les famílies, o que el Guillem tingui el menisc trencat i vagi amb bastó, i al mateix temps salti a raó de salt i mig per segon, tot això…,avui són anècdotes circumstancials.
Que hi hagi sorpreses, com l’aparició de la Sofia Ellar, el Nil Moliner, Green Valley o els Figa Flawas com a convidats, que es facin acompanyar per una representació del talent musical de casa, amb una nodrida secció de vents, que hagin esgotat una petita marató de 3 concerts seguidíssims (divendres nit, dissabte matí, dissabte nit)… tot això, que explicaríem llaminerament en una crònica musical, avui són detalls. Són aquells detalls que cuides amb cura per fer gaudir als convidats, que som tots, de la festa.
Són detalls que la faran més especial, més memorable, però que no amagaran el veritable motiu pel qual convidats, músics, públic, amics i famílies estem allà, amb ells, aquestes nits. El bonic desig d’agrair, i el difícil exercici de dir adeu, o fins un altre, que tot és possible i només el temps ens donarà, i els donarà, la resposta.
La seva terrassa era la nostra, i sense moure’ns de casa, hi sortíem els diumenges a les 13h, en una Barcelona buida de guiris on els brunchs havien deixat pas, de nou, als vermuts de tota la vida.
El seu Instagram era el de la Judit Nedderman, els Oques Grasses, la Sílvia Pérez Cruz, el Manu Chao, el Michael Bublé o el mateix Rubén Blades. Col·laboracions estel·lars nascudes en una petita terrassa de l’Eixample, decorada amb una garlanda de bombetes que la feien mediterràniament atemporal.
I el seu Instagram era també el nostre quan ens connectàvem cada tarda i comptàvem les cançons amb números romans.
De ser 3 amics amb certa despreocupació passen a un projecte majúscul que segurament no buscaven i que han d’anar reconduint gairebé en un aprenentatge continu. Morir d’èxit era un perill, i abans que això passi o els costos personals siguin més grans, fan un pensament des de l’honestedat i l’amistat per damunt de cap altra cosa. Els Stay Homas amics per damunt dels Stay Homas empresaris.
Així doncs, el Klaus, el Guillem i el Rai, ens reben gairebé a la seva terrassa traslladada per última nit al bonic Hivernacle del Poble Espanyol, i ens regalen una gran festa de 2 dies i 3 concerts per celebrar aquests 5 anys, en el marc del Guitar Bcn.
La festa comença com ho van fer als seus inicis. Des de la pantalla d’un mòbil, d’unes quantes més polzades, que penja d’un dels laterals de l’escenari. Allà els veiem per primera vegada amb «Coronao», el tema en portunhol que va ser batejat com a «Confination I». Un primer vídeo on encara no havia debutat el famós cubell blau.
El teló de l’Hivernacle del Poble Espanyol s’obre i allà estan ja en posició, la formació de músics, mentre els 3 protagonistes de la nit fan una entrada triomfal, desfilant al ritme de “Stay Homa”, la cançó que els hi acabaria donant el nom.
La festa és global. «The Brigh Side» és un cant col·lectiu. A l’escenari tothom salta i balla coreografies urbanes i passegen per la petita pasarel·la que els apropa encara més a la gent. Desendollar-se per sentir-la cantar fa aparèixer les primeres llàgrimes. Moments de connexió, i a l’hora de consciència de que aquella és la última platja, o l’últim cukileo.
La nit és una mena de retrat dels 5 anys que han passat, així que també hi ha moment per seure al sofà de casa i cantar I’m in Love a «Another love song», regetonejar amb “Dime” o posar las calles del revés amb la Sofia Ellar, la primera colabo de la nit.
La segona no tarda en aparèixer, el Nil Moliner fa embogir tothom, amb “Vover a empezar”. Certament, todo este tiempo me ha dado por pensar, que llegado el momento voy a vivir de verdad!!
De nou al sofà per seguir demostrant aquesta flexibilitat d’estil musicals que son capaços d’oferir, ja sigui un sentidíssim bolero com “Al ponerse el sol”, o “Por el camino”, que va formar part de la banda sonora de la pel·lícula “Mamá o Papá”.
“Ara. Les merdes II” és un crit unànim… I feel your Love… però quina cançó no ho és.
Tots els vents en formació, un pas al davant de l’escenari, i eufòria amb “Let it Out”. Els canons disparen fum a l’aire, les trompetes les notes que precedeixen a when you feel lonely, and all your demons scream so loud, you don’t need to worry…open up and let it out!
I arriba la terrassa, i els moments de més complicitat, un Delorean al que van ser aquells dies a l’Eixample. Més improvisació, més acústic, més orgànic, més de colegueo, i també més riures… haver sigut vostre el grup, ens contesta el Rai quan ens diu que avui és l’últim bolo i sent que la gent protesta la decisió .
Entre plantes, llums i, a les mans del Guillem, el cubell, també hi ha espai per la rumbeta i palmeo. Ho havíem dit, oi, que aquests nois del confineo ho toquen tot?
A la terrassa apareixen els ritmes de reggae que ens porta l’Ander Valverde de Green Valley cantant “Eso no”, i des d’allà mateix connecten el mòbil amb la Sílvia Pérez Cruz, que entona la seva part a “Ya no puedo más”. Abans de marxar de la terrassa, i després de deixar que el públic faci peticions, sempre i quan siguin anomenant les cançons pel número i no pel títol, no poden faltar dos dels seus grans èxits, “Days of our lives” i “Gotta be pattien”, on tots fem de Judith Nedderman.
La festa porta una hora i mitja, i a mesura que s’intueix el final, puja en intensitat. “La Noria”, “In the End”, els darrers “Petons” i reflexió emotiva del Guillem que és incapaç de reproduir l’speech preparat, però que entre les llàgrimes de tots aconsegueix dir que si que sap com han arribat fins aquí, i que sigui com sigui “No vull baixar”.
“Ho tornaria a fer”, tots 3 agafats a la pasarel·la, puja encara més el grau d’emoció. Ho tornaria a fer, un milió de vides més, exactament igual. Els crits del públic animant-los no sabem si els ajuden, o els enfonsen una mica més.
Cadascú va escollint els seus moments d’agraïment. Ara és el torn del Klaus que dona les gràcies pel viatge col·lectiu que ha sigut Stay Homas, un viatge increïble on han hagut de surfejar onades i on han aprés molt. També a prendre decisions, com la d’avui.
Ells mateixos s’intenten sobreposar a la transcendència del moment, i recuperar l’alegria del grup. Convidar en aquests moments als Figa Flawas a l’escenari és un gran encert. “L’Espurna”, el darrer tema, tret amb els músics de Valls, torna a posar a tothom amb l’esperit festiu pels núvols, i deixen el camí molt planer per anar a “La platja” amb tú, i per encarar amb la mateixa alegria, ara si, la darrera cançó de la nit, i del grup, “To lo ke”: si aquello que he sido, no tienen sentido, no importa porque soy to lo que me queda por vivir.
Abraçada col·lectiva de tot l’equip, i un punt tota la família Homas es troba a l’escenari, guitarra en mà del Rai i crit de “Confination number 6” del Guillem, per dir adéu cantant a capella “Be Patient” Com diu la Judit al tema, amb els vídeos d’aquests 3 hem sigut molt feliços. També aquesta nit. La darrera. L’última nit dels Stay Homas…o no.
Gràcies Klaus, Guillem i Rai.