DADES DEL CONCERT
Artista: Joan Dausà
Festival Mil.lenni
Data: 20 de desembre de 2023
Lloc: Basílica Santa Maria del Mar
Fotografías: Ramon Hortoneda | Crònica: Yolanda Llopis
***
Joan Dausà. Brindant pel Nadal, per nosaltres i els de dalt.
Els llums festius ens guien pels carrers més antics de la ciutat fins l’imponent Santa Maria del Mar, que es buida de turistes per obrir les portes durant dues nits al particular Nadal que ens ha cuinat, amb molt d’amor i els ingredients més tradicionals, en Joan Dausà.
L’interior de la basílica està perfumat d’encens i cerimònia, i emboirat com el fum de l’escudella que es cou a foc lent.
El fred a església fa que molts es deixin la jaqueta posada, malgrat l’escalf dels feligresos del trobador Dausà, que omplim la primera (i ompliran la segona) de les nits de concert.
Les fileres de bancs són insuficients i una munió de cadires plegables farceixen els buits, entre passadissos i al davant de tot, fins arribar a l’altar on avui, un piano sota el focus, fa les funcions d’ofici.
El Joan és un artista proper. Si el segueixes a les xarxes, o fins i tot si no el segueixes, saps que és un tio que cau bé, que més enllà de les seves idees esborrajades que ens fan somriure, i que denoten un gran sentit del marketing més ben entès, és un retratista fi de la vida que ens va passant. La sap dibuixar de paraules i acords fins a enmirallar-te dins d’aquell paisatge.
Al Nadal li ha dedicat ja diferents moments en la seva trajectòria: Temes com “Nit de Reis”, “Si ens veiessis” o l’estrenada fa pocs dies “Per nosaltres i els de dalt”, que ja ha situat al núm.1 a les nostres llistes d’èxits, superant fins i tot a la incombustible Mariah Carey. I també concerts. Fins ara, al Coliseum barceloní. Enguany, a la meravellosa basílica de Santa Maria del Mar dins de les propostes, sempre especials, del Festival del Mil·leni.
Tenia curiositat per saber com seria el concert. Havia llegit que seria ell sol i piano, i l’escenografia austera així semblava constatar-ho. No calia res més. Cançons i piano per omplir l’enorme i sagrat espai. I algú com el Joan amb el coratge per fer-ho amb tanta naturalitat com si fos un concert íntim, tu i ell, davant una llar de foc en un refugi de muntanya.
I la veu càlida i propera. Amb “La teva veu” comença el concert. “Mai t’has preguntat com és la teva veu quan per dins crides feliç…” I segur que sona com sonava aquesta nit, Joan.
Són temps de pau i amor, però també són temps de guerra i de cercar refugi. Així que no es fa esperar gens “Com plora el mar”, dedicada a tantes persones que han de fugir de la seva llar.
Sota una llum rosada, “La vida és més que això”, a la que segueix “Tanca els ulls”. A vegades, ho hem de fer per entendre les coses. A vegades, per gaudir amb intensitat moments com aquest.
Entre tanta profunditat, una càpsula de flaire va bé, així que dona pas a un tema d’amor, i allargant l’abraçada fins la nit, ens canta “I no tocava a terra”.
També d’amor és el següent tema… i quin no? Però d’amor a una filla, en aquest cas. “Pina”, el nom inventat amb que es feia dir la seva filla gran, la Valentina, és una manera d’encapsular la felicitat dels petits moments, per recuperar-la sempre que ens calgui. Si Sygur Ros ens pot emocionar en finlandès sense que entenguem ni una paraula, “Pina” té la capacitat de retornar-nos a aquests llocs feliços, com quan érem criatures
El concert és gairebé com una sobretaula de Nadal, així que al Joan només li cal la copa de vi negre que assaboreix mentre ens canta i explica velles històries de vida i de mort. Amb sentit d’humor ens va apretant, i ens diu que la vida és més senzilla si l’entenem com a part de la mort. S’imagina que la gent el pugui recordar quan soni “La tendresa” de Lluis Llach, i també ens demana que no fem gaire dol. Amb aquesta introducció, entona “1979”, el tema dedicat a la seva mare, morta als pocs dies del naixement de l’artista. Amb un glop de vi per la salut i la vida, i la pell de gallina d’escoltar “Si ens veiessis”, tanca la trilogia de la mort, i ens compensa el ball d’emocions amb “Ara som gegants”.
Seguim destensant una mica amb “Diria que eres tu”, i la història de la xicota que tenia del Born. Els riures poc dissimulats delaten els que hem vist al Joan en més d’una ocasió, i veiem canviar l’origen d’aquesta antiga parella segons sigui el concert. També participem del final de la cançó, en el que pretén ser una mena de cor gòspel. Sort que som un públic més aviat tímid!!!
Tot i així, se sent un crit entre mig de la bancada que fa girar a l’artista i comentar que la gent ha llegit malament la informació del concert perquè… “no era a l’Apolo??… No era amb banda??”
Oscil·lant entre el binomi que ell mateix anomena “talla venes” versus “animades” arriba el torn per una del primer grup, “Caure no feia mal”, seguida de “Tot anirà bé”, del segon. És clar que tampoc és per tornar-se bojos, i ens fa riure de nou quan recorda que va escriure “Tot anirà bé” i als 3 mesos va esclatar una pandèmia mundial. Va ser un lema als balcons de casa nostra, i certament tot un símbol de cançó, que combina amb “Love is all arround” dels escocesos “Wet Wet Wet”. Així, mentre el públic anem cantant com un mantra que el cor ens diu que tot anirà bé, en Dausà va entonant allò de “I feel it in my fingers, I feel it in my toes”
El sentiment i el sentit de l’humor apareix de nou per presentar el següent tema. Una trucada d’Estrella Damm el va fer pensar en composar una cançó alegre de xiringuito d’estiu, com és marca de la casa, però l’encàrrec era un altre: “Volem que Catalunya plori!”Així va néixer una cançó per remoure consciències sobre el fet bèstia que no som capaços de veure que hi ha “Una altra manera de viure”.
Tot seguit arriba el torn de “Ho tenim tot”, i penso que el repertori del Joan és ja molt més que un grapat de cançons conegudes, és un repertori ampli i consolidat, que coneixem i recordem molt bé, perquè no hi ha com tocar directe a les emocions.
Per això, tot i que són temes que creixen, també a l’estudi amb els grandíssims Santos i Fluren, avui és nit de desvestir-los i tornar a l’origen i connectar-hi des d’un altre lloc. Piano i veu per viure de manera especial “La gran eufòria”.
Moment per retirar-se breument i tornar a aparèixer. Dedica “Ara sóm gegants” a totes aquelles persones que l’escriuen per dir-li que connecten amb les seves cançons, persones que, generalment, superen obstacles que a vegades poden semblar insuperables.
Són dates especials, i especial és la nit més màgica, que aviat viurem i que a Santa Maria del Mar s’anticipa amb “Nit de reis”.
Els moments finals del concert tenen a l’esperada “Judit” de protagonista. Primer, per explicar la retrobada 10 anys després, segon, per agrair-li tot a una cançó, la que ens ha permès estar avui en aquest concert de Nadal, i la que permetrà omplir un Palau Sant Jordi el proper gener. “Jo mai mai” és una cançó curta, però la seva història està arrelada en tots els que estem allà aquella nit, i diem baixet “puto Hèctor”… no sigui cas que caiguem en irreverències.
El fi de festa és novament per donar el protagonisme al Nadal. “Si ens veiessis” parla des d’un lloc innocent. “Per nosaltres i els de dalt” parla des d’un lloc més viscut, acceptant que potser la vida no és tan senzilla. La dedica a totes les ànimes que han passat per la Basílica, per tots els de dalt. I jo crec que connecta amb ells tant com amb nosaltres, que estem a baix embadalits.
Ai, Joan. Els teus concerts de Nadal ja són una tradició més d’aquestes dates. Com menjar torró o posar galetes al tió. Com els canelons de Sant Esteve i els raïms de Cap d’Any. Ningú fa l’escudella millor que la mare, però els concerts són tots teus. Brindem per tu i pel Nadal. Per nosaltres i els de dalt.