DADES DEL CONCERT
Artista: Sopa de Cabra
Data: 19 de novembre de 2024
Lloc: Palau de la Música Catalana, Barcelona
Promotora: The Project
Fotografías: Jonatan Jiménez | Crónica: Yolanda Llopis
***
L’ànima oberta dels Sopa de Cabra
És dimarts a la nit, i en aquesta Barcelona cada vegada més habitada de guiris i expats podria sorprendre’ns escoltar parlar català a grups de gent que caminen en direcció al metro o als cotitzats aparcaments del centre de la ciutat.
Són, o més aviat som, els reductes dels que, a principis dels 90, ompliem el carrer dels Torrats a Girona o el Sot del Migdia a Barcelona, vivint amb efervescència l’anomenat rock català, i que 30 anys després, un dia qualsevol entre setmana, encara ens mobilitzem si els Sopa de Cabra presenten disc nou al Palau de la Música.
Enrere, cada vegada més enrere, queda aquell disgust de viure la separació del grup, aquell darrer concert a un Zeleste que ja era Razzmatazz, i ja ens hem anat acostumant a perdonar-los, perquè hi ha cançons que no moriran mai, i és molt guai poder seguir vivint-les en directe. I perquè a més, el retrobament també ha anat conformant un nou cançoner, i els 10 temes del nou treball, en són un bon exemple.
Així doncs, agraïment especial del Gerard Quintana a l’audiència d’avui, perquè és molt fàcil omplir un Sant Jordi celebrant els 30 anys de Ben Endins, l’àlbum que els va catapultar al cim, però no ho és tant mobilitzar-te per escoltar cançons noves.
Clar que els que gairebé omplim el Palau de la Música, tindrem doble recompensa, i es pot dir que viurem un doble concert.
La 1ª part és per les cançons de l’Ànima, un disc ple de convidats, alguns dels quals aniran apareixent durant la nit a l’escenari.
La Beth Rodergas, només començar i pràcticament de forma permanent fent els cors durant tot l’espectacle, el Pol Batlle, l’Anaïs Vila o el Triquell. Trobem a faltar als Sidonie i al Santi Balmes, però tenen motius de pes per excusar-se. Uns estan immersos en la gravació del seu proper disc que, atenció, recordem que després de transitar per l’anglès durant els primers anys, i pel castellà en els darrers, serà per 1ª vegada en català. L’altre està tornant de Mèxic. Tenim als artistes de casa ocupats, i això és bona senyal.
El concert comença, així doncs, una mica tebi de temperatura, tranquil… fins i tot el tradicional “Bona nit, malparits” del Gerard, sona a salutació formal més que a crit de guerra. El sexe, drogues i rock and roll, donen pas a músics asseguts per problemes amb els genolls i a un “Boig per la Ciutat” que s’ha tornat en un ciutadà temperat i amb regust de maduresa.
I és precisament aquest tema, de fet el primer que van composar el duet Quintana-Thió, amb el que obren la nit, quan passen 10 minuts de les 20:30h
La primera benvinguda a l’escenari la donen a la Beth, amb la que interpreten “Temps de sega”, la col·laboració que tenen al “Ànima”.
La següent benvinguda la fan al Pol Batlle a qui en Gerard qualifica d’una persona que els cura i a qui estimen molt, i amb qui canten «Ànima Animal».
El pensament per aquells en que ningú hi pensa arriba amb “Farem que surti el sol”, tema del disc “La Gran Onada”, del 2020.
Però la nit segueix amb el nou treball del grup, i val la pena remarcar que, tot i que els dos primers temes han sonat molt a Sopa, “Ànima” és un treball diferent i de molta apertura, on els col·laboradors van una passa més i no es limiten a cantar, sinó que la generositat dels gironins ha obert les portes a remenar i capgirar el que calgui, des de les lletres, fins a les produccions on cada músic ha treballat amb els seus propis estudis i equips.
I això es fa molt evident en alguns temes, com el que arriba de la mà del Triquell. Uns Sopa de Cabra passats pel ritme d’un autotune fresc. Diuen els músics que els hi costava entendre com començar una cançó amb un ordinador i no amb una guitarra, però arriscar-se té el seu premi, i “Que et vagi bé” n’és la prova. Quintana dona la benvinguda al talent de Triquell. I al Palau, que no en sòm aliens, comencem a acompanyar la cançó amb picades de mà.
El següent tema m’ha robat el cor, sense avisar. És clar, porta l’empremta dels Sidonie, què voleu. I tal com diu la lletra “em fas sentir a casa…entre el parc Güell i el Hyde Park”. I és que “Hyde Park” és gairebé una simbiosi perfecte dels dos grups. Escolto les veus del Gerard i el Marc, és un disc de Sopa de Cabra però podria ser un tema que acompanyés a Sidonie i el seu “Portlligat”.
I d’un tema nou a un que va suposar el seu retorn als escenaris, i és que “Cercles” no deixa de ser això, les vides que vindran, aquelles que seran els fruits dels dies que se’n van. Gira el cercle constant, el cercle que l’amor va renovant.
El Gerard balla fent cercles a l’escenari abans de rebre de nou a la Beth per cantar “Quan es faci fosc”.
La propera benvinguda és especial, perquè és doble: per Anaïs Vila i la seva panxolina d’embarassada. “L’amor no cau del cel” és una cançó dolça com la veu de l’Anaïs, i al disc l’ han treballat amb la immensa Clara Peya, que està de gira amb les Impuxibles.
Tot i que sabem que el Santi Balmes no és damunt l’escenari, “Data límit” sona com si els vitralls i les figures modernistes del Palau fessin resonar la seva veu a la tornada. Un altre exemple de simbiosi perfecte d’artistes. Els Sopa of Lesbian, els Love of Sopa… Qué bonic és compartir.
El Gerard recorda en algun moment que el Palau és un dels espais on més se sent al públic, i jo me n’adono que, després de l’inici del concert, com una mica a mig gas, fa estona que estic totalment imbuïda, en cos i ànima.
El sector cultural sempre ha estat un gran altaveu en la defensa de les causes que més interpel·len a les persones i, en especial a qui ens governen. I el Gerard es situa sempre en primera línia davant les denúncies. 10 temes han calgut perquè aparegui el frontmant més reivindicatiu al concert d’avui. Quina llàstima que el rescat que vam fer als bancs no es vegi retornat en moments com els patits després dels terribles efectes de la Dana a València. És moment per recordar que la cultura sempre està al costat de la gent, i les nombroses iniciatives que s’estan duent a terme aquests dies. Un orgull, i una realitat: les persones només podem comptar amb les persones. “Seguirem somniat” és per totes aquelles que han marxat sense que ningú les avisés que els venia un tsunami a sobre, també pel Jordi Monells, guitarrista desaparegut avui mateix, i per descomptat pel Jordi Rossell, l’ànima de The Project, que precisament és la promotora del concert.
“Seguirem somniant” és i serà sempre, una cançó tendre i nostàlgica, que emociona i ajuda a treure el dolor, i que ens fa pensar en aquells que no tornaran a casa i que, tard o d’hora, ens acabarem trobant a l’altre costat.
Una curiositat d’Ànima és que és el primer disc de Sopa on el títol ha estat abans que les cançons, perquè independentment de com fossin cadascuna d’elles, l’ànima era la premissa i la direcció a seguir. “En un segon”, el tema que al disc fan amb el Xarim Aresté, sona al Palau més despullada sense la presència dels guitarristes que es retiren momentàniament de l’escenari.
Toca presentar en directe la darrera cançó que ens queda per escoltar d’aquest treball col·lectiu, “Un altre temps”. No hi ha la Yoli Sey, que està de gira, però compten amb la veu de la Beth per explicar com a vegades la memòria pot substituir la pròpia vida.
En acabar, podria semblar que ens apropem ja al final de la nit, però no. En tot cas, és el final del primer concert, el concert de l’Ànima. Ara comença el concert de la nostàlgia.
Acaben les col·laboracions, i ara és el públic qui d’alguna manera, hauriem de pujar a l’escenari a cantar cançons plenes de llum i de l’amor que els hi hem anat donat aquests darrers 30 anys. I una rere l’altra, van apareguent.
«El Far del sud» fa aixecar els mòbils al Palau, i “Mai trobaràs” provoca, definitivament, que no quedi ningú assegut en el que quedarà de nit. “Si et quedes amb mi”, té dedicatòria extra per Cuco Lisicic, el baixista a qui la salut el té castigat darrerament i a qui trobem a faltar damunt l’escenari.
A “Podré tornar enrere” pugen tots els artistes convidats en un cant coral, fent himnes de cançons, aquelles cançons que tant de bé ens fan quan ens sentim massa lluny. La veu de la Beth cantant la primera estrofa fa posar la pell de gallina.
El Palau crida Sopa, Sopa com si estiguéssim en un Sant Jordi un divendres d’agost, i no hi hagués pressa per tornar a casa, que demà es matina.
Són les 22.00h, i els músics s’han retirat. Nosaltres encara no sabem que tenim mitja hora més d’èxits per davant.
El Pep Bosch marca el ritme amb la bateria i un a un la banda torna a estar al complert a l’escenari. El Gerard diu que hauran de tornar a començar, i la cosa va de debò.
Sona “Els teus somnis” i el Palau és una festa que enllaça sense treva amb “Si et va bé” i amb “Sota una estrella”. La noció espai-temps es dilueix i, potser si que encara estem al Sant Jordi, a l’anterior gira de celebració del Ben Endins.
“Camins” i la tramuntana de “L’Empordà” ara si, posen fi al concert… o al 2n concert.
Fa 2 hores que he entrat al Palau una mica freda, gairebé amb actitut de públic de Liceu, a seure i escoltar, que tot just anem per dimarts… i per un moment fugaç havia oblidat que els Sopa de Cabra són el meu grup català dels 20 anys, i que d’això de fer música en saben des de Blanes fins a Cadaqués. I que han sigut, són i seran empremta sonora vital, toquin rock o comparteixin l’ADN amb nous companys de professió. Només cal tenir ànima. I ells en tenen a dojo. Me’n torno a casa plena de cançons que m’exploten al pit, de les noves i de les de sempre, de la llum i energia que et dona la música feta amb l’ ànima oberta dels Sopa de Cabra.
